Sin perdón

“Sin perdón”, obra dirigida per Clint Eastwood, ha sigut una de les pel·lícules del gènere western, encara que no la més representativa, ja que ho hem pogut comprovar amb les següents escenes: Quan les prostitutes creuen que el que els han fet, l’ofensa, es deu pagar amb la mort, el jove que sols pensa en la recompensa i que menteix quan diu que ja ha mort a cinc persones a pesar de la seua curta edat, el sheriff que es nega a castigar als culpables per l’ofensa a les prostitutes, W.Munny i Ned Logan, expistolers incapaços de pujar a cavall o de disparar a altra persona.

Tot comença amb la terrible ofensa que sofreix una prostituta a la vila, on uns homes són capaços de fer-li talls per tot el seu cos, la cara, els braços, les mamelles... A causa de l’atreviment de la prostituta d’haver-li dit a l’home, en el que estava, que tenia un penis menut. Amb tot açò, el sheriff castiga les prostitutes i aquestes decideixen contractar a alguns homes per a que acaben amb els agressors que li havien fet allò a una d’elles, donant-los si ho aconseguien una recompensa de diners.

El jovenet al que les prostitutes li havien demanat la missió s’anomenava Scoffield Kid, el qual va anar en busca de W. Munny per vore si el volia ajudar en aquella missió i endur-se la meitat de la recompensa. El passat d’aquest últim era un poc obscur, ja que havia sigut alcohòlic i havia assassinat a moltes persones, entre elles dones i xiquets, fins que va trobar la seua dona, que el va apartar de tot allò i amb la que va tindre dos fills. Aquesta es va morir i el va deixar sols, com a pare de família.

Ell no sabia si acceptar el que Scoffield li havia demanat, per això, perquè tenia que cuidar dels seus fills i a més a la granja on vivia, els animals s’estaven posant malalts. A la fi, es decideix i accepta, però va en busca d’altre, el qual els pot tirar una maneta, el seu company i amic, Ned Logan.

Tots tres van eixir amb els seus cavalls per dur a terme la missió encomanda. Va arribar una de les lluites y Ned Logan es va donar compte de que era incapaç de poder matar a algú, d’aquesta manera sense haver aconseguit la missió i per tant, tampoc la recompensa, va decidir retirar-se i tornar a casa, però ja era molt tard, ja que pel camí de tornada, es capturat per el sheriff i els seus homes. Aquests li van pegar perquè parlara i diguera on estaven els altres dos companys, però van acabar matant-lo.

Una de les prostitutes es va enterar del que havia passat i li ho va comptar a W.Munny, aquest va agafar una botella de whisky i va començar a beure, ja que per a matar necessitava fer-ho.

“No va a quedar ànima en pena viva en Big Whiskey”.

Trex

De les possibles lectures curtes he triat la que té per títol: “Trex”, escrita per Rafa Gomar al 2000. La triada d’aquesta, en concret, ha sigut pel tema que tracta, tema relacionat amb la televisió, més concretament, a la publicitat.

La història que ens conta l’autor, és la d’una joveneta anomenada Francesca, la qual després d’un anunci publicitari a la televisió, imita el que en aquest ocorre, duent-la a comprar els productes anunciats.

L’anunci, per vendre uns xiclets de marca anomenada “trex”, feia aparèixer una parella de joves besant-se per estar mastegant aquests xiclets. Volent vendre als espectadors que amb la compra d’aquests i amb el seu ús es pot lligar.

Amb tot açò, podem dir que la televisió és un mitjà de comunicació que adapta la seua funció, de mostrar valors, modes de vida, estereotips..., de la forma que més li convé. A més transmet i forma estereotips socials, amb els que es presenta de forma directa o indirecta, missatges que confirmen una actitud, siguent aquesta influència major en els telespectadors, els quals moltes vegades són molturats, en molts aspectes, per aquests missatges televisius.

Pel que fa a la publicitat, els telespectadors són els més explotats, ja que els fabricants de tot tipus de productes, com per exemple joguets, mobles, begudes, menjars..., guanyen molts diners per llançar al mercat els seus productes, per a tot tipus de espectador. A més la publicitat, també projecta estereotips i hàbits alimentaris.

En conclusió dir que la gran majoria de la publicitat conté informació enganyosa o errònia, que els espectadors creuen com a vertadera. D’aquesta manera, la televisió no sols ofereix sinó que imposa experiències, condicionaments als espectadors, doncs, ells són el principal “blanco” als que van dirigits la gran majoria d’anuncis comercials.

La publicitat s’encarrega de vendre’ns els productes de la manera més agradable possible perquè els comprem.

Memento

El dia 4 de Desembre, amb allò de que no tindríem classe per motius d’una eixida a Tenerife del nostre professor, aquest ens va proposar dies abans, si estaríem disposats a vore la pel•lícula nosaltres sols, a l’aula. Alguns vam acceptar i d’altres van preferir vore-la a casa, opció que no es desestimava.

Jo vaig ser una de les persones que va assistir a vore aquesta pel•lícula i he de dir que a mesura que aquesta avançava, cada vegada entenia menys del que passava. Es va acabar aquesta i hem donava la impressió de que no havia entès res. Me’n vaig anar amb molt mal gust de boca i amb un poc d’impotència, ja que després d’haver estat atenta per vore si a la fi treia alguna idea clara, vaig eixir sense entendre alguna cosa.

Jo i els meus companys, que també anaven un poc “mosques”, varem posar en comú el que pensàvem, però cadascú ho va entendre d’una manera i no hi havia forma de refer aquella pel•lícula, acabarem per no tenir clar qui era el que l’havia matat, si l’home, si Teddy, si és així com es deia...

Tot açò, es va crear per la gran peculiaritat de la que es caracteritzava la pel•lícula, és a dir per la línea temporal, la qual, en volta de ser lineal anava donant bots, de tal manera que ens mostrava les causes, de lo que ja havíem vist, i no les conseqüències. Per una banda, hi havia escenes en blanc i negre, que eren el principi de la pel•lícula, que anaven en ordre normal, és a dir cap avant, però aquestes anaven intercalades amb altres escenes que anaven cap enrere, que eren el final de la pel•lícula, aquestes eren en color, és a dir: 50-1-49-2-48-3, aixina fins que acabava la pel•lícula, que en realitat era la meitat de la història, ja que la pel•lícula començava amb el final de la història intercalant el principi.

Clar, com no hem van quedar les coses clares, hem vaig disposar a vore-la altra vegada i amb més tranquil•litat, i és d’aquesta manera quan vaig captar allò, que amb el primer visionat havia estat amagat o podem dir-ne ben dissimulat per a mi, ja que la veritat era treta en pocs minuts de la pel•lícula, la qual cosa era la clau per entendre-la. Per això, en aquests moments, hem dispose a parlar un poc del seu argument.

Leonard és el protagonista de la pel•lícula, el qual pateix d’amnèsia a causa d’un trauma cerebral causat per un colp al cap. Aquest no volia descansar fins encontrar el violador i l’assassí de la seua dona, per aquesta raó i causa de l’amnèsia es té que apuntar amb tatuatges, frases en papers e inclús fent fotografies de les persones o altres elements importants que l’envolten, per poder recordar els successos de la seua vida i registrar a la gent en la que es relaciona. Ell és incapaç d’acumular nous records encara que sí que recorda com realitzar les accions quotidianes.

La història que ens conta Leonard mitjançant un mòbil, és a dir les escenes que apareixen en blanc i negre, narren que el protagonista és un investigador de frau de segurs, el qual investiga el cas de Sammy Jankis. Aquest determina que la malaltia de Sammy no era física, sinó psicològica i per tant exempta de cobertura de segurs. La esposa, que era diabètica també pensava el mateix que Leonard i va prendré la decisió de demanar al seu marit que li subministrara repetides vegades la injecció d’insulina, esperant que el seu marit es donara compte i superara, d’aquesta forma, la seua condició. Però no va ser així, i aquesta va morir.

A la història en color, Leonard junt a Teddy, busquen al violador i assassí de l’esposa del protagonista i també el que va provocar la seua malaltia. El protagonista es capaç de matar a tot aquell que creu que li està dient mentides o a aquell qui creu que ha matat a la seua esposa. De fet, a la pel•lícula mata a alguns personatges com: Jimmy Grants i Teddy. A aquest últim el mata perquè creu que li està enganyant, ja que li confessa que el vertader assassí de la seua dona havia sigut ell, Leonard, cosa que per a aquest no era certa. El únic que s’estava autoenganyant era ell.

En conclusió, ens hem pogut adonar, de que Leonard no es dona compte, de que quant parla de Sammy Jankis està projectant la seua pròpia història. És a dir, que va ser Leonard qui mata a la seua dona. Açò ens ho dona a entendre la següent escena: Sammy està intern, i just després de que un metge passa entre ell i la càmera, apareix Leonard, sentat en lloc de Sammy, durant poc de temps. Açò és el que ens deixa clar que la veritat és la que ens conta Teddy i no Leonard.

Aquells valors que podem veure reflectits en la pel•lícula són: la naturalesa de la memòria, la venjança, la identitat, el temps, el record inconnex, la realitat...

Amanecer

El dia en que hem vaig disposar a vore la pel·lícula “Amanecer” i ho vaig fer, hem vaig sorprendre al vore que en aquesta, els personatges no parlaven, sols gesticulaven les seues accions, a més d’escoltar un tipus diferent de música depenent de les situacions que es donaven i un seguit de subtítols tant en castellà com en anglès. Hem vaig assabentar que la pel·lícula, era d’aquelles a les que anomenem “mudes”.

En ninguna ocasió havia estat davant d’una pel·lícula amb aquestes característiques. Pensava que d’aquesta manera, no podria resistir tota la seua durada, sense diàleg, però a la fi ho vaig aconseguir. I puc dir que hem va estar molt agradable aquesta nova experiència.

La història que ens vol fer arribar el director alemany F. W. Murnau, amb aquesta obra tan significativa dins del cinema mut, és la següent: Tot es dona a un poble, habitat per una família rural, la qual consta d’un matrimoni i el seu fill xicotet. La vida d’aquests canvia amb l’arribada d’una dona de ciutat, que arriba al poble, per passar les seues vacances.

L’home, que era camperol, s’enamora d’aquesta dona de ciutat descuidant d’aquesta manera les seues tasques, la seua família... Aquest enamorament, el du a creure en aquesta dona. Aquesta li diu que simule un naufragi amb la barca en el llac i que mate a la seua dona, salvant-se ell per poder endur-se’l a la ciutat amb ella.

Prepara tot per a eixir amb la barca i amb la seua dona, deixant el seu fill amb una dona major, que s’encarregarà de cuidar-lo. Una vegada dalt la barca, l’home intenta fer el que la seua amant li havia proposat, però en el moment de fer-ho es dona conte de que vol a la seua dona i no aconsegueix dur-ho a terme, per aquesta raó apropa la barca a la vora. La dona, plorant, ix corrent per a que aquest no l’abaste, però ell la segueix implorant-li perdó. Agafen un tren, que els du fins a la ciutat, ell la du a una cafeteria i la convida a menjar, li compra flors, entren en una boda... A la fi, aquesta el perdona i tots dos passen un dia inoblidable.

A l’hora de tornar al poble, ho fan amb la barca, per el llac, però de sobte una tempesta se’ls obri a mitjan camí. El camperol arrastrat pel corrent arriba a la vora i ajudat pels habitants del poble, busquen a la seua dona. L’amant, que creu que ha aconseguit els seus plans, va a vore a l’home per endur-se’l, però aquest intenta matar-la, ja que s’havia deixat convèncer i en el fons ell no volia fer-ho. Però de sobte criden que ha aparegut la seua dona, inconscient, i va corrent a socórrer-la.

El nou “amanèixer”, acomiada del poble a la amant, que torna a la ciutat. Per altra banda, el matrimoni amaneix feliç i besant-se.

El missatge que es vol transmetre és que l’amor si és sincer sempre guanya.

Júlia

En aquesta novel·la es tracta el fet de la Revolució del Petroli, revolució que va posar en contra els obrers front els industrials, ja que els primers demanaven l’augment del jornal i la reducció de la jornada laboral . Aquesta revolució va transcórrer de la següent manera: El 7 de juliol 1873 la Federació de l'AIT va convocar una assemblea a la plaça de bous d'Alcoi on van assistir milers de persones, amb solidaritat amb els obrers Algars, els quals estaven de vaga. A mitja nit els obrers declaren la vaga general i s'encarreguen d’estendre-la a tots els sectors productius i també de negociar l'augment del jornal i la jornada laboral de vuit hores.

La matinada del 8 una comissió es trasllada a l'ajuntament per a esposar les reivindicacions a l'alcalde Agustí Albors. Quan aquest veu les demandes dels treballadors demana el governador provincial que li envien la Guàrdia Civil i l’exèrcit.

Trencades les negociacions, el dia 9 els treballadors celebren una nova assemblea i hi acorden demanar a l'alcalde que delegue el seu càrrec en una comissió formada per destacats internacionalistes. Més de 6.000 persones es concentren davant l'ajuntament i una comissió d'internacionalistes, encapçalada per Albarracín, exigeix a Albors la dimissió, cosa que no accepta i des del balcó llança un tret a l'aire. Com a resposta repiquen les campanes i la guàrdia municipal dispara contra la gent amb la finalitat de dispersar-la. Els obrers alcen barricades per tot Alcoi, empresonen un centenar de fabriques (entre altres Miquel i Josep Romeu assetgen l'ajuntament), es fan requises de diners i armes a les cases dels capitosos locals i s'inicien els incendis amb petroli durant tota la nit. La ciutat resta en mans dels internacionalistes.

Al dia següent els guàrdies es queden sense munició i tres d'ells moren. La multitud s'apodera de l'ajuntament buscant Albors que aquest fuig foradant parets i accedint a cases veïnes, però a la fi és capturat i mort de manera violenta.

L'11 les tropes de Velarde acampen a les afores de la ciutat i davant la presencia militar, els insurrectes retiren les barricades i alliberen els ostatges. Els caps de l'AIT fugen per por de les represàlies. Dos dies després 4.000 soldats recorren els carrers d'Alcoi amb Velarde, Arrando i Piñeiro al cap, restableixen l'ordre i nomenen alcalde a Tomàs Maestre.

La pèrdua del pare de Júlia, ve donada de la mà d’aquesta revolució del petroli, allò que per ser tan menuda no sabia el que era, i del que volia tindre resposta.
Per això, un dels somnis era descobrir tot allò ocorregut a son pare en quan a la Revolució del Petroli. Es preguntava perquè l'havien tancat en la presó, si ell era molt bona persona i no havia fet mal a ningú, i també es preguntava per que havia mort i en quines condicions estava en aquella presó. El que va fer, va ser anar buscant informació en persones que havien passat tot allò i que sabien alguna cosa de son pare, ja que sa mare no li volia parlar de tot lo que ocorregué.

Algun dels fets que podria haver dut a termini aquesta revolució podien ser les diferencies pel que fa, a les condicions de vida, entre industrials i obrers, de les quals podem fer referència als següents aspectes: Si parlem de la situació laboral dir que els industrials eren els caps, els que manaven als obrers i aquests eren els explotats, però Josep Romeu era diferent a tots els altres caps, perquè ell era paternalista, deia que un amo hauria de ser un pare per als obrers, i per això, a un dels seus obrers li avançava mitja paga perquè poguera pagar-li la carrera al seu fill, i l'altra mitja li la guardava ell, perquè sinó aquest se la gastava.

Quant a l'alimentació aquesta estava relacionada amb el nivell socioeconòmic de les famílies. D’aquesta manera, els obrers no podien gaudir d’una alimentació adequada, equilibrada i abundant, ja que si no tenien diners no podien menjar i passaven gana. El que solien menjar era: pa, vi, oli, creïlles llegums i vegetal.
Els Industrials, per altra banda, al tindre diners podien menjar el que els apetira, a més de no tenir que passar gana. Quasi sempre menjaven mantega, formatge, llet de cabra, de vaca o de burra, olla amb bajoques farcides la qual també menjaven els obrers una vagada a les mil, carn de porc que era la que més es consumia, aquesta la més selecta pròpia de les classes més acomodades, també vedella o la de vaca.

Júlia va trobar un gran canvi quan passà de viure amb sa mare, on menjaven per a desdejunar ceba i rosegons de pa, i quan es va posar a viure a casa de Josep, on es prenia llet, mantega...

Pel que fa, a les comoditats, dir que els industrials tenien un llit per a cadascun i fins i tot tenien salons, despatxos.... Els obrers, moltes vegades, tenien que cabre 4 en un sol llit... Júlia a casa de sa mare no havia tingut ni una sola comoditat, però a casa del seu marit les va tenir totes.

Els obrers no tenien al seu abast la Seguretat Social i tampoc podien pagar un metge, en canvi els industrials no necessitaven aquesta perquè podien permetre's el luxe de pagar a un metge i fins i tot aquest estava encarregat d'atendre a tota la família.

Tots podien caure malalts per causa de l'aigua o d'altres malalties, industrials i obrers, però aquests últims al no tenir diners per pagar els metges tenien més possibilitats de morir que els industrials, perquè aquests podien pagar-se un metge per a la seua cura.

Júlia era una joveneta de desset anys. La qual, representava la dona forta, autònoma i amb personalitat, ja que a pesar de les morts que l’envolten, com la del seu pare i el seu marit, va tirar en davant amb la seua vida, amb els pocs diners que tenia, per les seues condicions d’obrera, al principi de la novel·la i més tard, lluitarà per la fàbrica, amb les condicions de vida industrials. Era molt treballadora i amb molta iniciativa per a dir les coses que pensa, a més de no deixar-se convèncer per ningú i dur a terme tot allò possible, per ella mateixa. Amb tot açò dit, podem afirmar que es tracta d’una novel·la feminista.

Júlia treballava a una fàbrica d'estamera, on Rafelet, un altre treballador que pertanyia també a la fàbrica s'havia enamorat d'ella. Eixien junts però ella no el deixava que s'arrimara molt, encara que el volia i tenia il·lusió de casar-se amb ell. Però a sa mare no li feia molta gracia aquell xic, perquè era igual de pobret que elles, un simple treballador més. Aquesta pretenia que la seua filla es casara amb un home amb dines. Va arribar el moment, en el que el cap de la fàbrica es va decidir per confessar-li que estava enamorat d'ella i que ja ho duia això dins des de feia molt de temps. Júlia va deixar Rafelet, aprofitant l'ocasió per a ser la senyora del cap, encara que no sentira ningun amor per aquest. Açò és un altre dels seus somnis, deixar de ser obrera (sense diners) per passar a ser senyora d’un home poderós (amb diners). Amb aquest casament va vindre la castració, amb la finalitat de que aquesta no poguera tindre fills, ja que ni la mare de Josep ni els seus fills volien que es repartira l'herència.

Júlia va prendre el paper de mestressa de la casa i va començar a organitzar les vides dels dos fills de Josep, aquests començaren per odiar-la, però, a la fi, acabaren fent-se amics d'aquesta. Josep va morir i Júlia es va fer càrrec de l'empresa amb l'ajuda dels fills. I per últim, aquesta va llegir una carta de la sogra, que estava al llit sense poder moure's, de la llista que li havia enviat a Velarde dels qui va vore o sabia amb certesa que havien estat implicats als fets, on estava son pare, i per eixa raó li va tirar la truita a la cara i la va cremar, i li va dir:

¡Catòlica havia de ser!.

Antonia's line

Tot comença quan Antònia sap que li ha arribat el dia, i avanç de morir, recorda com va ser la seua vida, fent un flash back al passat. Tornant més de 40 anys enrere i reconstruint la seu vida com a dona obstinadament independent.

Com hem pogut comprovar després d’haver vist la pel·lícula, aquesta comença i acaba de la mateixa manera, amb la mort d’Antònia. La seua rebesnéta, tant al principi, com a la seua fi, narra la següent oració: “que no es separaria del llit de mort de la seua besàvia perquè volia saber com abraçaria el miracle de la mort a aquesta, a la que estimava molt”.

Als temps de finals de la II Guerra Mundial, Antònia y la seua filla, Daniela, arriben al poble on Antònia s’havia criat. És quan ella comença a recordar tots aquells llocs de la seua infància i els habitants, veïns seus. És d’aquesta manera, amb la que Daniela també coneixerà l’entorn en el que passarà els dies de la seua vida. Entre tots els veÏns, coneixerà a “dedos torcidos”, la dona que udolava a la lluna plena, el protestant...

La família cada vegada creix i creix més, Daniela la filla d’Antònia, vol tindre un fill però sense home, i ho aconsegueix tenint una xiqueta a la que anomenarà Teresa, la qual és molt intel·ligent i superdotada per a la música. A banda dels naixements, a aquesta família també s’incorporen persones que no són acceptades al poble, dues d’aquestes són un xic i una xica que tenen un retràs mental. També formarà part d’aquesta, altre dels habitants amb tots els seus fills, ja que aquest s’havia enamorat d’Antònia.

A la fi, Antònia està molt orgullosa de tota la seua família, que cada vegada creix amb gran nombre de naixements, tenint aquesta vegada a més d’una neta, Teresa, una rebesnéta, Sara, molt prometedora.

Els missatges més valuosos que Antònia vol ensenyar i transmetre als seus descendents, a partir de la seua consideració de vida són: la tolerància, la independència, la llibertat, una vida oberta sense res que amagar... Aquests no pretenia que foren compartits per la resta d’habitants del poble, però sols demanava que almenys els respectaren.

Aquesta pel·lícula és vitalista i amb certs punts progressistes, cosa que la caracteritza per tindre un talant feminista. Açò ve de la mà, del fet que la història es contada per quatre generacions de dones, sense deixar pas als homes. Elles, a més, no li donen excessiva importància a aquests, encara que entren a formar part de les seues vides. Per això, dir que les dones són els caràcters principals d’aquesta història.

Alguns dels homes que hi apareixen, en concret el pare i tres fills: dos xics i una xica, es caracteritzen per masclistes. El pare tracta molt mal a la seua filla, ja que aquesta té un retràs mental. Un dels fills aprofitant el retràs mental de la germana la viola sense que ningú s’entere, fins que el pillen, a més de violar també la neta d’Antònia. Ací és on podem vore reflectat el masclisme de la societat.

També podem dir que la història està ambientada amb un punt de fantasia i realitat, ja que els vius parlen amb els morts i hi apareixen alguns personatges un tant estranys.

Els missatge que ens vol donar són: que hi ha que aprendre a viure, a com créixer, com embellir, com educar als nostres fills... A més, de proposar-nos que la vida és per a viure-la, i no viure-la simplement sinó, viure-la al màxim.

Per últim, la frase de cloenda és la següent: “I quan aquesta llarga crònica arriba a la seua conclusió, res ha acabat”.

Res ha acabat, la vida continua.

La televisió

Al llarg de la nostra vida tractem d’imitar per a aprendre coses i reforçar la nostra identitat com a grup particular. En concret, els xiquets des de el primer moment empren la imitació com un mecanisme d’aprenentatge per a assentar les bases d’un aprenentatge futur. Segons el model d’aprenentatge per observació, moltes vegades, els xiquets aprenen conductes perquè veuen les conseqüències que tenen, per a aquell que les realitza o perquè anticipen que eixa conducta és divertida. També poden imitar per a identificar-se, ja que els resulta atractiu eixe model, encara que no tant la conducta.

La televisió és una expositora de com fer les coses i per aquesta raó els xiquets aprenen d’ella. El problema arriba quan els xiquets no saben ser selectius amb allò que imiten.

A la vegada que l’automòbil, la radio, els ordinadors..., la televisió és un element fonamental de la cultura del nostre temps. D’aquesta manera no té sentit la vida familiar sense ella. Els pares encara que no admeten la televisió i que es neguen a adquirir un televisor, no evitaran la influència d’aquest mitjà de comunicació en els seus fills, ja que aquests a través dels amics estan al corrent dels programes que s’emeten. Els problemes que poden vindre, si a un xiquet se li priva de la televisió poden ser: dificultats per entendre el llenguatge, les fantasies i els jocs propis del grup. Dir que, és necessari aprendre a conviure amb la televisió, considerant-la com un mitjà de comunicació que proporciona cert tipus d’activitats interessants. Fer un bon ús d’aquesta, serà l’única manera d’evitar el control i la tirania que poden exercir els xiquets, actualment.

El bon ús podria donar-se amb el repartiment d’aquesta amb altres activitats, ja que si un xiquet passa molt de temps davant la televisió, aquest temps, redueix temps d’altres activitats, com poden ser: llegir, jugar, dibuixar, escoltar música, estudiar, interacció familiar, desenvolupament social...

En conseqüència, els xiquets que veuen molt la televisió tenen més risc de traure males notes als estudis, llegir menys llibres (el missatge en la televisió ve a partir de la vista i el oït i és necessita menys atenció que en la lectura), fer menys exercici, cosa que pot dur al “sobrepès”.

Amb aquest cas, el primer que faran els pares és decidir quant de temps estan disposats a compartir amb els seus fills. També, tindran que desterrar la pràctica de considerar la televisió com una espècie de “cangur” que manté tranquils als seus fills. No hauran de vore ni deixar vore programes que no volen que vegen els fills. Tampoc deurà utilitzar-se com un premi o càstig, perquè sinó la sobrevalorem, valorant-la com un plaer. A més, no deurem deixar el televisor encés amb la finalitat de “tindre companyia” o perquè estem avorrits o simplement per pura inèrcia. Per últim, no deurem obligar a un xiquet a veure un programa que no li interessa, ja que d’aquesta forma la utilitat que té la televisió es perd.

La televisió s’ha convertit en un poderós factor ambiental que influeix en conductes, actituds i valors. Moltes vegades, exposa als xiquets un tipus de comportaments i actituds que poden ser aclaparadors i difícils de comprendre, i que venen de la mà, de la violència, la sexualitat, els estereotips de raça i gènere, l’abús de drogues i alcohol... Aquesta amenaça la tradicional triada de la socialització: família, escola i església.

Per altra banda, la televisió comercial té diferents objectius del desenvolupament personal i cultural. No sols ofereix sinó que imposa experiències, condicionaments als xiquets, ja que són el principal “blanco” als que va dirigit la majoria dels anuncis comercials.

Per a acabar, dir que la televisió, en si mateixa, no deu ser “satanitzada”. Pot ser un instrument eficaç per al desenvolupament i enriquiment humà. Programes excel·lents han demostrat que la televisió els pot ensenyar als xiquets noves habilitats, ampliar la seua visió del món i promoure actituds i conductes prosòdiques.

JARDÍ MUSICAL?

Des de fa uns anys, pareix que s’ha posat de moda el jardí musical a les escoles de música de les bandes. Alguns diuen que es deu als canvis en la societat, la qual cosa ha fet que els pares necessiten que els fills tinguen un munt d’activitats extraescolars, per tal de fer-ho compatible amb la seua jornada laboral, altres per tradició i alguns perquè creuen que així tocaran abans un instrument (això que tenen avançat, pensen...), altres per vore si descobreixen eixe Mozart amagat; de fet, el tal Mozart ja tocava i componia als 4 anys, però no, aquest no és l’objectiu amb el qual es va dissenyar el jardí musical.

Algunes consideracions per als pares: La música està sent introduïda en l’educació dels xiquets en edats molt primerenques, a causa de la importància que representa en el seu desenvolupament intel·lectual, auditiu, sensorial, de la parla i motriu.

La música és un element fonamental en aquesta primera etapa del sistema educatiu. El xiquet comença a expressar-se d’una altra manera i és capaç d’integrar-se activament en la societat, perquè la música l’ajuda a aconseguir autonomia en les seues activitats habituals, assumir l’atenció de si mateix i de l’entorn, i ampliar el seu món de relacions. La música té el do d’acostar a les persones. El xiquet que viu en contacte amb la música aprèn a conviure de millor manera amb altres xiquets, i estableix un comunicació més harmoniosa. A aquesta edat la música els encanta. Els dóna seguretat emocional, confiança, perquè se senten compresos en compartir cançons i experiències en un clima d’ajuda, col·laboració i respecte mutu.

Per tant, no s’ha de tindre pressa perquè toquen un instrument, ja que en la majoria dels casos fa falta una maduració, tant física com mental, que a la edat del jardí musical els xiquets no tenen. L’edat idònia per al instrument està al voltant dels 8 anys, potser alguns als 7, altres als 9, mai abans. Però, evidentment, els alumnes que han assistit al jardí musical, tenen molt de treball avançat.

Des de les escoles de música dir què el que es pretén aconseguir és formar persones que puguen gaudir tant de la música com de la vida.

Les habitacions tancades

Un dia vam decidir anar a València per comprar-se llibres de música per a la nostra carrera. Ja dintre de la tenda, els meus ulls van viatjar per a vore aquell títol, aquell títol impactant, el qual em feia gots descobrir. El títol era el següent: “Les habitacions tancades”. Tot i que m’havia despertat alguna cosa aquest, hem vaig parar a llegir el xicotet resum que al final del llibre es trobava, del qual quatre van ser els motius perquè el vaig comprar: l’Amàlia és violoncel·lista, mort sobtada, la vida es desmunta, coneixerà els secrets que amaguen els familiars propers.
Aquest, pareixia tindre una història que m’intrigaria i per aquesta raó hem despertava el tindre ganes de posar-me a llegir-lo, d’aquesta manera només comprar el llibre hem vaig disposar a començar la lectura.
El tema principal del llibre: la mort irreversible que trastoca una família. Podem dir que la temàtica és prou dura i a més contemporània, ja que molta gent, en l’actualitat, es pot sentir identificada amb la pèrdua d’un familiar, d’una parella, d’amics...
Tot comença quan l’Amàlia perd de manera sobtada a la seua filla Laura, de set anys, és en aquest moment quan la seua vida es desmunta. Encara que des de primer moment voldrà morir, ja que està prou desesperada, tant els familiars propers com la seua força, l’ajudaran a eixir del clot, l’ajudaran a reciclar-se.
Amb tot açò ocorregut, l’Amàlia s’aïlla dels familiars més volguts, creant d’aquesta manera un clima claustrofòbic. No vol que ningú li tinga llàstima, ni tampoc que li diguen el que té que fer per poder allunyar-se del que li està passant.
El marit li regala una llibreta i li recomana que escriga tot el que li passa. Perquè les paraules compten i els terrors perden força quan els sabem explicar amb paraules.
Amb aquesta llibreta, on Amàlia ens conta els seus sentiments, la converteixen a aquesta en la narradora femenina del llibre, utilitzant així la tècnica de monòleg interior. Cosa que li ajuda a “buidar el pap”, a expressar-se, davant el seu psicòleg, que som nosaltres els lectors. Ací també entra en joc la dida, que és la persona que ha estat amb ella des de ben menuda. Ella també ha segut oient i còmplice del que li ha passat a l’Amàlia, i hi ha participat en la reeducació per a que creguera en la possibilitat de regeneració, de seguir vivint i seguir endavant.
El trauma viscut per la protagonista també la du a revisar el seu passat i s’hi troba amb alguns problemes, rancors i mal estar. Arribà a pensar que son pare era l’únic que la volia i que la consentia, ja que la seua mare no deixava que aquest ho fera. Deia que sa mare no la volia perquè sempre li havia imposat unes regles a seguir, les quals ella tenia que complir sinó, no era ben vista per aquesta. Per tot allò, ella sempre havia viscut amb por i no tenia el suficient valor per poder enfrontar-se amb sa mare.
Una de les coses a les que no s’enfronta a sa mare, és a la música com a carrera per a un futur, ja que ho tenen que fer per ella. És sa mare la que fa que Amàlia des de ben xicoteta done classes de música amb la dida, i aprenga a tocar el violoncel. Els estudis continuen fins que Amàlia decideix que vol fer la carrera de música per ser intèrpret del seu instrument. Sa mare no vol que fasa això i menysprea la música dient que no té futur assegurat comparant-la amb altra carrera universitària. Amàlia no volia fer-li la contra a sa mare i la dida com veia que tenia moltes aptituds, va fer un pacte amb la mare d’aquesta. Li va dir que al primer curs trauria en totes les assignatures nous i deus, ja que sabia que açò la convenceria. D’aquesta manera, com es sentiria orgullosa de la seua filla, perquè havia segut la seua creació, estava d’acord.
L’Amàlia narra i explica tres somnis que té quan aconsegueix dormir. Aquests ens ajuden a entendre els seu estat anímic i la seua evolució, pel que fa al dol, ja que els somnis ens ajuden a descobrir les possibilitats que tenim i no sabem. Somnia cases en diversos estats de deteriorament.
Tornant al títol dir que té sentit simbòlic, ja que es tracta d’anomenar com es queda l’habitació després del tràngol, de la mort de Laura, tancada, per sempre. Amàlia pretén deixar-la com un temple per a fer-li homenatge a la seua filla, inclús arriba a dir el següent: “Passo de puntetes davant la porta de l’habitació de la Laura. Només voldria fer-la tapiar”, però a la fi quan troba l’estat de serenor s’enfronta a l’habitació, entra i guarda tot allò de la Laura en caixes, guardant els records més significatius que li la fan recordar.
Per finalitzar, dir que amb aquesta dura, dolorosa i difícil temàtica l’autora ens ha fet reflexionar. Moltes vegades pensem que la vida és de “color de rosa”, pensem que tot és fàcil, que tot és còmode i moltes vegades neguem allò que no ens agrada com el dolor, la tristesa, la mort... La vida és una altra cosa. Per aquest motiu m’ha agradat la intervenció de l’autora, Anna Tortajada, posant-nos un mirall a la cara i dient-nos que el dolor i la mort existeixen.

Certamen Ciutat de Murcia

Tot va començar amb l’arribada d’un nou director a la nostra banda, La Unió Musical de Catarroja. Alguns membres de la banda ja el coneixíem, ja que havia sigut professor d’orquestra al conservatori professional de música de Catarroja. Amb molt d’ànim per dirigir la banda, vam començar a fer assajos dos vegades per setmana.

Després d’un temps coneixent-nos, ell a nosaltres, els músics, i nosaltres a ell com a director, ens va fer una proposta; proposta que acabà per omplir-nos d’il·lusió. Ens va plantejar, si estaríem disposats a presentar-se al XVIII Certamen Nacional de bandes de música “Ciutat de Murcia”, ja que açò du darrere molt d’esforç. La primera sensació que vam tindre va ser d’incertesa, ja que ja havíem passat per ahí i sabíem tot el que anàvem a tindre que lluitar. Però amb tota conseqüència ens vam “tirar al bou”, vam acceptar, encara que la nostra idea per damunt de tot era participar.

Ens vam inscriure a la secció tercera, açò últim vol dir que ens restringeixen el nombre de músics que pujarà eixe dia a l’escenari. També dir que no totes les bandes que es volen presentar poden anar al certamen, ja que es fa un sorteig i no totes són elegides. Dies més tard ens van comunicar que érem una de les bandes incloses a tocar en el esdeveniment. Ens vam posar a treballar molt dur per aconseguir guanyar.

Més endavant, i a mesura que realitzàvem assajos, ens van comunicar que el certamen es faria el dia 2 de Novembre a les 18:00 i que la nostra banda, a l’ordre d’eixir a interpretar les obres seria la primera en fer-ho.

L’obra elegida, la qual ens obliguen a tocar a totes les bandes, va ser “El arca de Noé” de Bert Appermont. L’elecció de l’obra lliure va estar dita tant pel director com pels músics, ja que vam escoltar un parell d’obres i vam triar “Music for a festival” de Philip Sparke.

Cada vegada i a mesura que s’apropava el dia realitzàvem més i més assajos, alguns d’ells eren els anomenats parcials, és a dir en els que es dividia la banda en dos grups, per una banda el vent-fusta i per l’altra, el vent-metall i la percussió. Altres, els assajos per cordes, en els que encara es feia una separació més minuciosa de la banda, és a dir la corda dels clarinets, la dels saxofons... Per últim, els assajos generals, era en aquests on s’ajuntava tot allò treballat en els grups més menuts, i que era el que donava el resultat del que era l’obra.

El dia va arribar, i vam eixir prompte per arribar a Murcia a l’hora citada. El viatge en autobús sens va fer prou llarg. Vam arribar i vam dinar a un restaurant, tot seguit, vam entrar a “l’auditori i centre de congressos Víctor Villegas”, que era on anava a tindre lloc el certamen. Vam muntar els instruments, a més de calfar i afinar i tot corrent vam eixir a l’escenari d’allò més nerviosos que mai. Aquesta sensació va passar quan acabarem de tocar, en eixe moment vam pensar que no ens havia eixit tant mal, encara que havíem tingut les nostres errades. Però, segons la meua opinió, perfecte no és ningú i tot es pot millorar.

Com vam ser els primers en tocar, vam poder escoltar a la resta de bandes, que en aquest cas eren les nostres rivals. La segona que va tocar va ser la societat Unió Musical de Simat, la qual no ens va agradar molt, ja que per al nostre gust la versió que havien fet de l’obra obligada no era massa bona. La tercera, la Unió musical de Torre Pacheco va fer molt bona interpretació tant de l’obligada com de la lliure, i va ser quan ens vam adonar que tindríem molt difícil guanyar, ja que reconeixíem que ho havien fet millor que nosaltre, i per últim, el Centre Estudi Musical d’Almàssera, que també ho va fer bé, encara que per un estil a la nostra.

Tot seguit, van donar pas a l’entrega dels premis. Hi van donar 3 premis amb recompensa de diners. El primer premi va ser per a la banda Torre Pacheco, el segon per a la banda d’Almàssera, el tercer per a nosaltres, per a Catarroja i al lloc quart i sense premi es va quedar la banda de Simat.

Vam estar d’acord amb la decisió del jurat, ja que havia sigut la justa. Un poc decebuts vam tornar a l’autobús i de seguida vam eixir de tornada cap a casa.

Boris Godunov

El passat dimarts 28 d’octubre, tres companys de classe i jo vam anar al teatre Olimpia a vore una obra que tenia per títol: “Boris Godunov”.

Tots quatre sabíem el que anàvem a vore i allò que ocorreria dins la sala del teatre, ja que l’espectacle es basava en una història real, que va tindre lloc l’any 2002 al teatre Dubrovka de Moscú, segrestat aquest per un grup de terroristes. Fet, dut a càrrec amb la finalitat de que el govern rus donara fi a la guerra de Txetxena. Els espectadors, actors i demés es van convertir en ostatges. Aquella tragèdia va acabar amb la mort de 90 ostatges i 40 terroristes. Aquests fets creen en l’actualitat una nova ficció, l’obra Boris Godunov. Però podem dir que alguns aspectes com la política i la geografia estaven un poc allunyats del que va ser en realitat el que va passar. No es parla d’uns terroristes en particular, sinó de conceptes inherents al ser humà com per exemple tracta: la lluita per el poder, la violència per a imposar idees...

Una vegada asseguts a les butaques del teatre, esperàvem que l’obra començara de seguida, ja que sentíem intriga per veure com s’anaven a succeir els esdeveniments, i si de fet ens anava a donar por. Perquè aquell fet era per a que ens donara més que por. Començà l’obra amb un ambient un tant obscur i es començaren a emetre unes projeccions a l’escenari, en les que ens anaven contant de que anava a tractar l’obra, però de sobte, les projeccions s’acaben, tot el teatre es queda a obscures i comencen a escoltar-se diversos dispars. Els espectadors no s’ho esperàvem en aquell moment, i per això, ens vam espantar prou. Van encendre un poc de llum i vam poder observar per els nostres voltants els actors que anaven vestits de terroristes amb metralletes apuntant-nos, als espectadors, que pesàvem a ser els ostatges d’aquella obra fictícia. Van posar bombes per tot arreu i ens van amenaçar tant a nosaltres com al govern, aquest projectat a l’escenari, per a que acabara l’ocupació de l’exèrcit als territoris envaïts.

Al muntatge es creuen diverses històries. Molts dels que nosaltres creiem que eren espectadors, com nosaltres, resultaren ser actors i alguns d’ells intentaren escapar, però els terroristes no els van deixar. També s’escolten i es veuen projectades persones desesperades que fan telefonades als seus familiars per a que sàpiguen en la situació en la que es troben. Es projecta també la noticia difosa al telediari i vídeos dels exteriors del teatre. Acció intercalada amb sis escenes d’una versió de Boris Godunov “tuneada”.

Amb tot el que va succeir, els actors de l’obra pretenien fer créixer dins nostre una experiència d’amenaça terrorista, intentant dur-nos al pànic, al veurens segrestats per un grup armat amb explosius i Kalashnikovs (rèpliques exactes encara que de fogueig).

Hem va agradar molt aquesta obra, perquè els actors aconsegueixen el que es pretenen, és a dir crear dins nostre eixa por produïda per un segrest real encara que fictici, en aquella ocasió. Per a mi, va ser una nova experiència, viure un fet que podria haver sigut real com ho va ser al teatre Dubrovka de Moscú, ja que aquest tipus d’espectacle, representant un fet real, no es dona de seguit a les obres de teatre en general.

Per finalitzar dir que el missatge que s’intenta donar és que: “Res val la mort d’una persona”.

"Interet cambia la forma de leer... ¿y de pensar?"

Després d’haver fet un comentari a l’assignatura de Noves tecnologies aplicades a l’educació, m’ha paregut interessant reflexionar d’allò tractat. L’article tenia per títol: “Internet cambia la forma de leer... ¿y de pensar?”.

Començarem donant pas als mitjans de comunicació, que són els que ens subministren el material del pensament, encara que també modelen el procés de pensar, amb açò podem dir que la societat en general ha creat un món en el que no es pot pensar sense aquests, els mitjans de comunicació, de tal manera que s’encarreguen d’uniformar els gusts dels consumidors, ja que poden guiar el pensament a la majoria silenciosa. No hem de deixar-se influenciar per ningun tipus d’informació, sinó tot el contrari, hem de formar el nostre propi pensament, intentant ser persones autònomes i critiques.

Per altra banda, també parlar de l’esforç mental que les persones fem, aquest cada vegada menor, a conseqüència de que deixem totes aquelles tasques a càrrec de les màquines. Si ho exemplifiquem, parlarem de la calculadora, màquina que ens evita el tindre que pensar quant suma una quantitat més una altra... Amb el seu ús produeix que els nostres cervells facen un esforç mental nul. Deuríem deixar-les de costat i esforçar-se per a arribar a la solució.

Internet i el món de la informació ens dona ferramentes que defineixen la naturalesa de les tasques, cosa important però no definitiva, ja que aquestes necessiten de les neurones de les persones per poder arribar a bon port, per això direm que tant una com l’altra són igual d’importants. Les ferramentes ens donaran la informació i les neurones tractaran de discernir aquella que ens pot valdre i la que eliminarem.

Podem dir que la societat està plena d’informació a la que podem accedir (Internet...), però açò no vol dir que aquesta informació estiga plena de coneixement. La informació, com hem dit abans ens proporciona dades, en canvi el coneixement és un saber que a partir de moltes dades ens diu no a això que és, sinó a allò que puc fer o com fer-ho. El coneixement necessita informació però com l’accés a aquesta s’ha democratitzat, cada cegada val menys, en canvi el coneixement més. Allò més important és, com hem dit anteriorment, saber discriminar la informació important d’aquella que no ho és. També dir que la informació ens ajuda a actualitzar els nostres coneixements en un món que canvia vertiginosament.

Pel que fa, a la lectura dir que aquesta deuria ser sostinguda, és a dir sense distraccions de ningun tipus, amb contemplació però a que puguem fer les nostres associacions, inferències, analogies e inclús extreure les nostres pròpies idees. Hui dia, al estar replets d’informació, en general llegim de forma superficial, amb bots, amb ullades horitzontals. Deuríem tornar a la lectura tradicional per a no restringir els llargs, difícils i crucials processos de pensament, ja que si privem la lectura profunda privem el pensament profund.

Concloent, Internet és un recurs útil per a les persones, tant, que una vegada s’ha utilitzat és difícil deixar-ho de costat. Aquest ús abusiu de La Red podrà canviar la manera en què es llig, i per tant la manera amb què es pensa. És per això, que cal fer un ús responsable de tal recurs per no acabar depenent de les màquines per viure el dia a dia.