Al llarg de la nostra vida tractem d’imitar per a aprendre coses i reforçar la nostra identitat com a grup particular. En concret, els xiquets des de el primer moment empren la imitació com un mecanisme d’aprenentatge per a assentar les bases d’un aprenentatge futur. Segons el model d’aprenentatge per observació, moltes vegades, els xiquets aprenen conductes perquè veuen les conseqüències que tenen, per a aquell que les realitza o perquè anticipen que eixa conducta és divertida. També poden imitar per a identificar-se, ja que els resulta atractiu eixe model, encara que no tant la conducta.
La televisió és una expositora de com fer les coses i per aquesta raó els xiquets aprenen d’ella. El problema arriba quan els xiquets no saben ser selectius amb allò que imiten.
A la vegada que l’automòbil, la radio, els ordinadors..., la televisió és un element fonamental de la cultura del nostre temps. D’aquesta manera no té sentit la vida familiar sense ella. Els pares encara que no admeten la televisió i que es neguen a adquirir un televisor, no evitaran la influència d’aquest mitjà de comunicació en els seus fills, ja que aquests a través dels amics estan al corrent dels programes que s’emeten. Els problemes que poden vindre, si a un xiquet se li priva de la televisió poden ser: dificultats per entendre el llenguatge, les fantasies i els jocs propis del grup. Dir que, és necessari aprendre a conviure amb la televisió, considerant-la com un mitjà de comunicació que proporciona cert tipus d’activitats interessants. Fer un bon ús d’aquesta, serà l’única manera d’evitar el control i la tirania que poden exercir els xiquets, actualment.
El bon ús podria donar-se amb el repartiment d’aquesta amb altres activitats, ja que si un xiquet passa molt de temps davant la televisió, aquest temps, redueix temps d’altres activitats, com poden ser: llegir, jugar, dibuixar, escoltar música, estudiar, interacció familiar, desenvolupament social...
En conseqüència, els xiquets que veuen molt la televisió tenen més risc de traure males notes als estudis, llegir menys llibres (el missatge en la televisió ve a partir de la vista i el oït i és necessita menys atenció que en la lectura), fer menys exercici, cosa que pot dur al “sobrepès”.
Amb aquest cas, el primer que faran els pares és decidir quant de temps estan disposats a compartir amb els seus fills. També, tindran que desterrar la pràctica de considerar la televisió com una espècie de “cangur” que manté tranquils als seus fills. No hauran de vore ni deixar vore programes que no volen que vegen els fills. Tampoc deurà utilitzar-se com un premi o càstig, perquè sinó la sobrevalorem, valorant-la com un plaer. A més, no deurem deixar el televisor encés amb la finalitat de “tindre companyia” o perquè estem avorrits o simplement per pura inèrcia. Per últim, no deurem obligar a un xiquet a veure un programa que no li interessa, ja que d’aquesta forma la utilitat que té la televisió es perd.
La televisió s’ha convertit en un poderós factor ambiental que influeix en conductes, actituds i valors. Moltes vegades, exposa als xiquets un tipus de comportaments i actituds que poden ser aclaparadors i difícils de comprendre, i que venen de la mà, de la violència, la sexualitat, els estereotips de raça i gènere, l’abús de drogues i alcohol... Aquesta amenaça la tradicional triada de la socialització: família, escola i església.
Per altra banda, la televisió comercial té diferents objectius del desenvolupament personal i cultural. No sols ofereix sinó que imposa experiències, condicionaments als xiquets, ja que són el principal “blanco” als que va dirigit la majoria dels anuncis comercials.
Per a acabar, dir que la televisió, en si mateixa, no deu ser “satanitzada”. Pot ser un instrument eficaç per al desenvolupament i enriquiment humà. Programes excel·lents han demostrat que la televisió els pot ensenyar als xiquets noves habilitats, ampliar la seua visió del món i promoure actituds i conductes prosòdiques.
La televisió és una expositora de com fer les coses i per aquesta raó els xiquets aprenen d’ella. El problema arriba quan els xiquets no saben ser selectius amb allò que imiten.
A la vegada que l’automòbil, la radio, els ordinadors..., la televisió és un element fonamental de la cultura del nostre temps. D’aquesta manera no té sentit la vida familiar sense ella. Els pares encara que no admeten la televisió i que es neguen a adquirir un televisor, no evitaran la influència d’aquest mitjà de comunicació en els seus fills, ja que aquests a través dels amics estan al corrent dels programes que s’emeten. Els problemes que poden vindre, si a un xiquet se li priva de la televisió poden ser: dificultats per entendre el llenguatge, les fantasies i els jocs propis del grup. Dir que, és necessari aprendre a conviure amb la televisió, considerant-la com un mitjà de comunicació que proporciona cert tipus d’activitats interessants. Fer un bon ús d’aquesta, serà l’única manera d’evitar el control i la tirania que poden exercir els xiquets, actualment.
El bon ús podria donar-se amb el repartiment d’aquesta amb altres activitats, ja que si un xiquet passa molt de temps davant la televisió, aquest temps, redueix temps d’altres activitats, com poden ser: llegir, jugar, dibuixar, escoltar música, estudiar, interacció familiar, desenvolupament social...
En conseqüència, els xiquets que veuen molt la televisió tenen més risc de traure males notes als estudis, llegir menys llibres (el missatge en la televisió ve a partir de la vista i el oït i és necessita menys atenció que en la lectura), fer menys exercici, cosa que pot dur al “sobrepès”.
Amb aquest cas, el primer que faran els pares és decidir quant de temps estan disposats a compartir amb els seus fills. També, tindran que desterrar la pràctica de considerar la televisió com una espècie de “cangur” que manté tranquils als seus fills. No hauran de vore ni deixar vore programes que no volen que vegen els fills. Tampoc deurà utilitzar-se com un premi o càstig, perquè sinó la sobrevalorem, valorant-la com un plaer. A més, no deurem deixar el televisor encés amb la finalitat de “tindre companyia” o perquè estem avorrits o simplement per pura inèrcia. Per últim, no deurem obligar a un xiquet a veure un programa que no li interessa, ja que d’aquesta forma la utilitat que té la televisió es perd.
La televisió s’ha convertit en un poderós factor ambiental que influeix en conductes, actituds i valors. Moltes vegades, exposa als xiquets un tipus de comportaments i actituds que poden ser aclaparadors i difícils de comprendre, i que venen de la mà, de la violència, la sexualitat, els estereotips de raça i gènere, l’abús de drogues i alcohol... Aquesta amenaça la tradicional triada de la socialització: família, escola i església.
Per altra banda, la televisió comercial té diferents objectius del desenvolupament personal i cultural. No sols ofereix sinó que imposa experiències, condicionaments als xiquets, ja que són el principal “blanco” als que va dirigit la majoria dels anuncis comercials.
Per a acabar, dir que la televisió, en si mateixa, no deu ser “satanitzada”. Pot ser un instrument eficaç per al desenvolupament i enriquiment humà. Programes excel·lents han demostrat que la televisió els pot ensenyar als xiquets noves habilitats, ampliar la seua visió del món i promoure actituds i conductes prosòdiques.
No hay comentarios:
Publicar un comentario