Sin perdón

“Sin perdón”, obra dirigida per Clint Eastwood, ha sigut una de les pel·lícules del gènere western, encara que no la més representativa, ja que ho hem pogut comprovar amb les següents escenes: Quan les prostitutes creuen que el que els han fet, l’ofensa, es deu pagar amb la mort, el jove que sols pensa en la recompensa i que menteix quan diu que ja ha mort a cinc persones a pesar de la seua curta edat, el sheriff que es nega a castigar als culpables per l’ofensa a les prostitutes, W.Munny i Ned Logan, expistolers incapaços de pujar a cavall o de disparar a altra persona.

Tot comença amb la terrible ofensa que sofreix una prostituta a la vila, on uns homes són capaços de fer-li talls per tot el seu cos, la cara, els braços, les mamelles... A causa de l’atreviment de la prostituta d’haver-li dit a l’home, en el que estava, que tenia un penis menut. Amb tot açò, el sheriff castiga les prostitutes i aquestes decideixen contractar a alguns homes per a que acaben amb els agressors que li havien fet allò a una d’elles, donant-los si ho aconseguien una recompensa de diners.

El jovenet al que les prostitutes li havien demanat la missió s’anomenava Scoffield Kid, el qual va anar en busca de W. Munny per vore si el volia ajudar en aquella missió i endur-se la meitat de la recompensa. El passat d’aquest últim era un poc obscur, ja que havia sigut alcohòlic i havia assassinat a moltes persones, entre elles dones i xiquets, fins que va trobar la seua dona, que el va apartar de tot allò i amb la que va tindre dos fills. Aquesta es va morir i el va deixar sols, com a pare de família.

Ell no sabia si acceptar el que Scoffield li havia demanat, per això, perquè tenia que cuidar dels seus fills i a més a la granja on vivia, els animals s’estaven posant malalts. A la fi, es decideix i accepta, però va en busca d’altre, el qual els pot tirar una maneta, el seu company i amic, Ned Logan.

Tots tres van eixir amb els seus cavalls per dur a terme la missió encomanda. Va arribar una de les lluites y Ned Logan es va donar compte de que era incapaç de poder matar a algú, d’aquesta manera sense haver aconseguit la missió i per tant, tampoc la recompensa, va decidir retirar-se i tornar a casa, però ja era molt tard, ja que pel camí de tornada, es capturat per el sheriff i els seus homes. Aquests li van pegar perquè parlara i diguera on estaven els altres dos companys, però van acabar matant-lo.

Una de les prostitutes es va enterar del que havia passat i li ho va comptar a W.Munny, aquest va agafar una botella de whisky i va començar a beure, ja que per a matar necessitava fer-ho.

“No va a quedar ànima en pena viva en Big Whiskey”.

Trex

De les possibles lectures curtes he triat la que té per títol: “Trex”, escrita per Rafa Gomar al 2000. La triada d’aquesta, en concret, ha sigut pel tema que tracta, tema relacionat amb la televisió, més concretament, a la publicitat.

La història que ens conta l’autor, és la d’una joveneta anomenada Francesca, la qual després d’un anunci publicitari a la televisió, imita el que en aquest ocorre, duent-la a comprar els productes anunciats.

L’anunci, per vendre uns xiclets de marca anomenada “trex”, feia aparèixer una parella de joves besant-se per estar mastegant aquests xiclets. Volent vendre als espectadors que amb la compra d’aquests i amb el seu ús es pot lligar.

Amb tot açò, podem dir que la televisió és un mitjà de comunicació que adapta la seua funció, de mostrar valors, modes de vida, estereotips..., de la forma que més li convé. A més transmet i forma estereotips socials, amb els que es presenta de forma directa o indirecta, missatges que confirmen una actitud, siguent aquesta influència major en els telespectadors, els quals moltes vegades són molturats, en molts aspectes, per aquests missatges televisius.

Pel que fa a la publicitat, els telespectadors són els més explotats, ja que els fabricants de tot tipus de productes, com per exemple joguets, mobles, begudes, menjars..., guanyen molts diners per llançar al mercat els seus productes, per a tot tipus de espectador. A més la publicitat, també projecta estereotips i hàbits alimentaris.

En conclusió dir que la gran majoria de la publicitat conté informació enganyosa o errònia, que els espectadors creuen com a vertadera. D’aquesta manera, la televisió no sols ofereix sinó que imposa experiències, condicionaments als espectadors, doncs, ells són el principal “blanco” als que van dirigits la gran majoria d’anuncis comercials.

La publicitat s’encarrega de vendre’ns els productes de la manera més agradable possible perquè els comprem.

Memento

El dia 4 de Desembre, amb allò de que no tindríem classe per motius d’una eixida a Tenerife del nostre professor, aquest ens va proposar dies abans, si estaríem disposats a vore la pel•lícula nosaltres sols, a l’aula. Alguns vam acceptar i d’altres van preferir vore-la a casa, opció que no es desestimava.

Jo vaig ser una de les persones que va assistir a vore aquesta pel•lícula i he de dir que a mesura que aquesta avançava, cada vegada entenia menys del que passava. Es va acabar aquesta i hem donava la impressió de que no havia entès res. Me’n vaig anar amb molt mal gust de boca i amb un poc d’impotència, ja que després d’haver estat atenta per vore si a la fi treia alguna idea clara, vaig eixir sense entendre alguna cosa.

Jo i els meus companys, que també anaven un poc “mosques”, varem posar en comú el que pensàvem, però cadascú ho va entendre d’una manera i no hi havia forma de refer aquella pel•lícula, acabarem per no tenir clar qui era el que l’havia matat, si l’home, si Teddy, si és així com es deia...

Tot açò, es va crear per la gran peculiaritat de la que es caracteritzava la pel•lícula, és a dir per la línea temporal, la qual, en volta de ser lineal anava donant bots, de tal manera que ens mostrava les causes, de lo que ja havíem vist, i no les conseqüències. Per una banda, hi havia escenes en blanc i negre, que eren el principi de la pel•lícula, que anaven en ordre normal, és a dir cap avant, però aquestes anaven intercalades amb altres escenes que anaven cap enrere, que eren el final de la pel•lícula, aquestes eren en color, és a dir: 50-1-49-2-48-3, aixina fins que acabava la pel•lícula, que en realitat era la meitat de la història, ja que la pel•lícula començava amb el final de la història intercalant el principi.

Clar, com no hem van quedar les coses clares, hem vaig disposar a vore-la altra vegada i amb més tranquil•litat, i és d’aquesta manera quan vaig captar allò, que amb el primer visionat havia estat amagat o podem dir-ne ben dissimulat per a mi, ja que la veritat era treta en pocs minuts de la pel•lícula, la qual cosa era la clau per entendre-la. Per això, en aquests moments, hem dispose a parlar un poc del seu argument.

Leonard és el protagonista de la pel•lícula, el qual pateix d’amnèsia a causa d’un trauma cerebral causat per un colp al cap. Aquest no volia descansar fins encontrar el violador i l’assassí de la seua dona, per aquesta raó i causa de l’amnèsia es té que apuntar amb tatuatges, frases en papers e inclús fent fotografies de les persones o altres elements importants que l’envolten, per poder recordar els successos de la seua vida i registrar a la gent en la que es relaciona. Ell és incapaç d’acumular nous records encara que sí que recorda com realitzar les accions quotidianes.

La història que ens conta Leonard mitjançant un mòbil, és a dir les escenes que apareixen en blanc i negre, narren que el protagonista és un investigador de frau de segurs, el qual investiga el cas de Sammy Jankis. Aquest determina que la malaltia de Sammy no era física, sinó psicològica i per tant exempta de cobertura de segurs. La esposa, que era diabètica també pensava el mateix que Leonard i va prendré la decisió de demanar al seu marit que li subministrara repetides vegades la injecció d’insulina, esperant que el seu marit es donara compte i superara, d’aquesta forma, la seua condició. Però no va ser així, i aquesta va morir.

A la història en color, Leonard junt a Teddy, busquen al violador i assassí de l’esposa del protagonista i també el que va provocar la seua malaltia. El protagonista es capaç de matar a tot aquell que creu que li està dient mentides o a aquell qui creu que ha matat a la seua esposa. De fet, a la pel•lícula mata a alguns personatges com: Jimmy Grants i Teddy. A aquest últim el mata perquè creu que li està enganyant, ja que li confessa que el vertader assassí de la seua dona havia sigut ell, Leonard, cosa que per a aquest no era certa. El únic que s’estava autoenganyant era ell.

En conclusió, ens hem pogut adonar, de que Leonard no es dona compte, de que quant parla de Sammy Jankis està projectant la seua pròpia història. És a dir, que va ser Leonard qui mata a la seua dona. Açò ens ho dona a entendre la següent escena: Sammy està intern, i just després de que un metge passa entre ell i la càmera, apareix Leonard, sentat en lloc de Sammy, durant poc de temps. Açò és el que ens deixa clar que la veritat és la que ens conta Teddy i no Leonard.

Aquells valors que podem veure reflectits en la pel•lícula són: la naturalesa de la memòria, la venjança, la identitat, el temps, el record inconnex, la realitat...

Amanecer

El dia en que hem vaig disposar a vore la pel·lícula “Amanecer” i ho vaig fer, hem vaig sorprendre al vore que en aquesta, els personatges no parlaven, sols gesticulaven les seues accions, a més d’escoltar un tipus diferent de música depenent de les situacions que es donaven i un seguit de subtítols tant en castellà com en anglès. Hem vaig assabentar que la pel·lícula, era d’aquelles a les que anomenem “mudes”.

En ninguna ocasió havia estat davant d’una pel·lícula amb aquestes característiques. Pensava que d’aquesta manera, no podria resistir tota la seua durada, sense diàleg, però a la fi ho vaig aconseguir. I puc dir que hem va estar molt agradable aquesta nova experiència.

La història que ens vol fer arribar el director alemany F. W. Murnau, amb aquesta obra tan significativa dins del cinema mut, és la següent: Tot es dona a un poble, habitat per una família rural, la qual consta d’un matrimoni i el seu fill xicotet. La vida d’aquests canvia amb l’arribada d’una dona de ciutat, que arriba al poble, per passar les seues vacances.

L’home, que era camperol, s’enamora d’aquesta dona de ciutat descuidant d’aquesta manera les seues tasques, la seua família... Aquest enamorament, el du a creure en aquesta dona. Aquesta li diu que simule un naufragi amb la barca en el llac i que mate a la seua dona, salvant-se ell per poder endur-se’l a la ciutat amb ella.

Prepara tot per a eixir amb la barca i amb la seua dona, deixant el seu fill amb una dona major, que s’encarregarà de cuidar-lo. Una vegada dalt la barca, l’home intenta fer el que la seua amant li havia proposat, però en el moment de fer-ho es dona conte de que vol a la seua dona i no aconsegueix dur-ho a terme, per aquesta raó apropa la barca a la vora. La dona, plorant, ix corrent per a que aquest no l’abaste, però ell la segueix implorant-li perdó. Agafen un tren, que els du fins a la ciutat, ell la du a una cafeteria i la convida a menjar, li compra flors, entren en una boda... A la fi, aquesta el perdona i tots dos passen un dia inoblidable.

A l’hora de tornar al poble, ho fan amb la barca, per el llac, però de sobte una tempesta se’ls obri a mitjan camí. El camperol arrastrat pel corrent arriba a la vora i ajudat pels habitants del poble, busquen a la seua dona. L’amant, que creu que ha aconseguit els seus plans, va a vore a l’home per endur-se’l, però aquest intenta matar-la, ja que s’havia deixat convèncer i en el fons ell no volia fer-ho. Però de sobte criden que ha aparegut la seua dona, inconscient, i va corrent a socórrer-la.

El nou “amanèixer”, acomiada del poble a la amant, que torna a la ciutat. Per altra banda, el matrimoni amaneix feliç i besant-se.

El missatge que es vol transmetre és que l’amor si és sincer sempre guanya.

Júlia

En aquesta novel·la es tracta el fet de la Revolució del Petroli, revolució que va posar en contra els obrers front els industrials, ja que els primers demanaven l’augment del jornal i la reducció de la jornada laboral . Aquesta revolució va transcórrer de la següent manera: El 7 de juliol 1873 la Federació de l'AIT va convocar una assemblea a la plaça de bous d'Alcoi on van assistir milers de persones, amb solidaritat amb els obrers Algars, els quals estaven de vaga. A mitja nit els obrers declaren la vaga general i s'encarreguen d’estendre-la a tots els sectors productius i també de negociar l'augment del jornal i la jornada laboral de vuit hores.

La matinada del 8 una comissió es trasllada a l'ajuntament per a esposar les reivindicacions a l'alcalde Agustí Albors. Quan aquest veu les demandes dels treballadors demana el governador provincial que li envien la Guàrdia Civil i l’exèrcit.

Trencades les negociacions, el dia 9 els treballadors celebren una nova assemblea i hi acorden demanar a l'alcalde que delegue el seu càrrec en una comissió formada per destacats internacionalistes. Més de 6.000 persones es concentren davant l'ajuntament i una comissió d'internacionalistes, encapçalada per Albarracín, exigeix a Albors la dimissió, cosa que no accepta i des del balcó llança un tret a l'aire. Com a resposta repiquen les campanes i la guàrdia municipal dispara contra la gent amb la finalitat de dispersar-la. Els obrers alcen barricades per tot Alcoi, empresonen un centenar de fabriques (entre altres Miquel i Josep Romeu assetgen l'ajuntament), es fan requises de diners i armes a les cases dels capitosos locals i s'inicien els incendis amb petroli durant tota la nit. La ciutat resta en mans dels internacionalistes.

Al dia següent els guàrdies es queden sense munició i tres d'ells moren. La multitud s'apodera de l'ajuntament buscant Albors que aquest fuig foradant parets i accedint a cases veïnes, però a la fi és capturat i mort de manera violenta.

L'11 les tropes de Velarde acampen a les afores de la ciutat i davant la presencia militar, els insurrectes retiren les barricades i alliberen els ostatges. Els caps de l'AIT fugen per por de les represàlies. Dos dies després 4.000 soldats recorren els carrers d'Alcoi amb Velarde, Arrando i Piñeiro al cap, restableixen l'ordre i nomenen alcalde a Tomàs Maestre.

La pèrdua del pare de Júlia, ve donada de la mà d’aquesta revolució del petroli, allò que per ser tan menuda no sabia el que era, i del que volia tindre resposta.
Per això, un dels somnis era descobrir tot allò ocorregut a son pare en quan a la Revolució del Petroli. Es preguntava perquè l'havien tancat en la presó, si ell era molt bona persona i no havia fet mal a ningú, i també es preguntava per que havia mort i en quines condicions estava en aquella presó. El que va fer, va ser anar buscant informació en persones que havien passat tot allò i que sabien alguna cosa de son pare, ja que sa mare no li volia parlar de tot lo que ocorregué.

Algun dels fets que podria haver dut a termini aquesta revolució podien ser les diferencies pel que fa, a les condicions de vida, entre industrials i obrers, de les quals podem fer referència als següents aspectes: Si parlem de la situació laboral dir que els industrials eren els caps, els que manaven als obrers i aquests eren els explotats, però Josep Romeu era diferent a tots els altres caps, perquè ell era paternalista, deia que un amo hauria de ser un pare per als obrers, i per això, a un dels seus obrers li avançava mitja paga perquè poguera pagar-li la carrera al seu fill, i l'altra mitja li la guardava ell, perquè sinó aquest se la gastava.

Quant a l'alimentació aquesta estava relacionada amb el nivell socioeconòmic de les famílies. D’aquesta manera, els obrers no podien gaudir d’una alimentació adequada, equilibrada i abundant, ja que si no tenien diners no podien menjar i passaven gana. El que solien menjar era: pa, vi, oli, creïlles llegums i vegetal.
Els Industrials, per altra banda, al tindre diners podien menjar el que els apetira, a més de no tenir que passar gana. Quasi sempre menjaven mantega, formatge, llet de cabra, de vaca o de burra, olla amb bajoques farcides la qual també menjaven els obrers una vagada a les mil, carn de porc que era la que més es consumia, aquesta la més selecta pròpia de les classes més acomodades, també vedella o la de vaca.

Júlia va trobar un gran canvi quan passà de viure amb sa mare, on menjaven per a desdejunar ceba i rosegons de pa, i quan es va posar a viure a casa de Josep, on es prenia llet, mantega...

Pel que fa, a les comoditats, dir que els industrials tenien un llit per a cadascun i fins i tot tenien salons, despatxos.... Els obrers, moltes vegades, tenien que cabre 4 en un sol llit... Júlia a casa de sa mare no havia tingut ni una sola comoditat, però a casa del seu marit les va tenir totes.

Els obrers no tenien al seu abast la Seguretat Social i tampoc podien pagar un metge, en canvi els industrials no necessitaven aquesta perquè podien permetre's el luxe de pagar a un metge i fins i tot aquest estava encarregat d'atendre a tota la família.

Tots podien caure malalts per causa de l'aigua o d'altres malalties, industrials i obrers, però aquests últims al no tenir diners per pagar els metges tenien més possibilitats de morir que els industrials, perquè aquests podien pagar-se un metge per a la seua cura.

Júlia era una joveneta de desset anys. La qual, representava la dona forta, autònoma i amb personalitat, ja que a pesar de les morts que l’envolten, com la del seu pare i el seu marit, va tirar en davant amb la seua vida, amb els pocs diners que tenia, per les seues condicions d’obrera, al principi de la novel·la i més tard, lluitarà per la fàbrica, amb les condicions de vida industrials. Era molt treballadora i amb molta iniciativa per a dir les coses que pensa, a més de no deixar-se convèncer per ningú i dur a terme tot allò possible, per ella mateixa. Amb tot açò dit, podem afirmar que es tracta d’una novel·la feminista.

Júlia treballava a una fàbrica d'estamera, on Rafelet, un altre treballador que pertanyia també a la fàbrica s'havia enamorat d'ella. Eixien junts però ella no el deixava que s'arrimara molt, encara que el volia i tenia il·lusió de casar-se amb ell. Però a sa mare no li feia molta gracia aquell xic, perquè era igual de pobret que elles, un simple treballador més. Aquesta pretenia que la seua filla es casara amb un home amb dines. Va arribar el moment, en el que el cap de la fàbrica es va decidir per confessar-li que estava enamorat d'ella i que ja ho duia això dins des de feia molt de temps. Júlia va deixar Rafelet, aprofitant l'ocasió per a ser la senyora del cap, encara que no sentira ningun amor per aquest. Açò és un altre dels seus somnis, deixar de ser obrera (sense diners) per passar a ser senyora d’un home poderós (amb diners). Amb aquest casament va vindre la castració, amb la finalitat de que aquesta no poguera tindre fills, ja que ni la mare de Josep ni els seus fills volien que es repartira l'herència.

Júlia va prendre el paper de mestressa de la casa i va començar a organitzar les vides dels dos fills de Josep, aquests començaren per odiar-la, però, a la fi, acabaren fent-se amics d'aquesta. Josep va morir i Júlia es va fer càrrec de l'empresa amb l'ajuda dels fills. I per últim, aquesta va llegir una carta de la sogra, que estava al llit sense poder moure's, de la llista que li havia enviat a Velarde dels qui va vore o sabia amb certesa que havien estat implicats als fets, on estava son pare, i per eixa raó li va tirar la truita a la cara i la va cremar, i li va dir:

¡Catòlica havia de ser!.