Un dia vam decidir anar a València per comprar-se llibres de música per a la nostra carrera. Ja dintre de la tenda, els meus ulls van viatjar per a vore aquell títol, aquell títol impactant, el qual em feia gots descobrir. El títol era el següent: “Les habitacions tancades”. Tot i que m’havia despertat alguna cosa aquest, hem vaig parar a llegir el xicotet resum que al final del llibre es trobava, del qual quatre van ser els motius perquè el vaig comprar: l’Amàlia és violoncel·lista, mort sobtada, la vida es desmunta, coneixerà els secrets que amaguen els familiars propers.
Aquest, pareixia tindre una història que m’intrigaria i per aquesta raó hem despertava el tindre ganes de posar-me a llegir-lo, d’aquesta manera només comprar el llibre hem vaig disposar a començar la lectura.
El tema principal del llibre: la mort irreversible que trastoca una família. Podem dir que la temàtica és prou dura i a més contemporània, ja que molta gent, en l’actualitat, es pot sentir identificada amb la pèrdua d’un familiar, d’una parella, d’amics...
Tot comença quan l’Amàlia perd de manera sobtada a la seua filla Laura, de set anys, és en aquest moment quan la seua vida es desmunta. Encara que des de primer moment voldrà morir, ja que està prou desesperada, tant els familiars propers com la seua força, l’ajudaran a eixir del clot, l’ajudaran a reciclar-se.
Amb tot açò ocorregut, l’Amàlia s’aïlla dels familiars més volguts, creant d’aquesta manera un clima claustrofòbic. No vol que ningú li tinga llàstima, ni tampoc que li diguen el que té que fer per poder allunyar-se del que li està passant.
El marit li regala una llibreta i li recomana que escriga tot el que li passa. Perquè les paraules compten i els terrors perden força quan els sabem explicar amb paraules.
Amb aquesta llibreta, on Amàlia ens conta els seus sentiments, la converteixen a aquesta en la narradora femenina del llibre, utilitzant així la tècnica de monòleg interior. Cosa que li ajuda a “buidar el pap”, a expressar-se, davant el seu psicòleg, que som nosaltres els lectors. Ací també entra en joc la dida, que és la persona que ha estat amb ella des de ben menuda. Ella també ha segut oient i còmplice del que li ha passat a l’Amàlia, i hi ha participat en la reeducació per a que creguera en la possibilitat de regeneració, de seguir vivint i seguir endavant.
El trauma viscut per la protagonista també la du a revisar el seu passat i s’hi troba amb alguns problemes, rancors i mal estar. Arribà a pensar que son pare era l’únic que la volia i que la consentia, ja que la seua mare no deixava que aquest ho fera. Deia que sa mare no la volia perquè sempre li havia imposat unes regles a seguir, les quals ella tenia que complir sinó, no era ben vista per aquesta. Per tot allò, ella sempre havia viscut amb por i no tenia el suficient valor per poder enfrontar-se amb sa mare.
Una de les coses a les que no s’enfronta a sa mare, és a la música com a carrera per a un futur, ja que ho tenen que fer per ella. És sa mare la que fa que Amàlia des de ben xicoteta done classes de música amb la dida, i aprenga a tocar el violoncel. Els estudis continuen fins que Amàlia decideix que vol fer la carrera de música per ser intèrpret del seu instrument. Sa mare no vol que fasa això i menysprea la música dient que no té futur assegurat comparant-la amb altra carrera universitària. Amàlia no volia fer-li la contra a sa mare i la dida com veia que tenia moltes aptituds, va fer un pacte amb la mare d’aquesta. Li va dir que al primer curs trauria en totes les assignatures nous i deus, ja que sabia que açò la convenceria. D’aquesta manera, com es sentiria orgullosa de la seua filla, perquè havia segut la seua creació, estava d’acord.
L’Amàlia narra i explica tres somnis que té quan aconsegueix dormir. Aquests ens ajuden a entendre els seu estat anímic i la seua evolució, pel que fa al dol, ja que els somnis ens ajuden a descobrir les possibilitats que tenim i no sabem. Somnia cases en diversos estats de deteriorament.
Tornant al títol dir que té sentit simbòlic, ja que es tracta d’anomenar com es queda l’habitació després del tràngol, de la mort de Laura, tancada, per sempre. Amàlia pretén deixar-la com un temple per a fer-li homenatge a la seua filla, inclús arriba a dir el següent: “Passo de puntetes davant la porta de l’habitació de la Laura. Només voldria fer-la tapiar”, però a la fi quan troba l’estat de serenor s’enfronta a l’habitació, entra i guarda tot allò de la Laura en caixes, guardant els records més significatius que li la fan recordar.
Per finalitzar, dir que amb aquesta dura, dolorosa i difícil temàtica l’autora ens ha fet reflexionar. Moltes vegades pensem que la vida és de “color de rosa”, pensem que tot és fàcil, que tot és còmode i moltes vegades neguem allò que no ens agrada com el dolor, la tristesa, la mort... La vida és una altra cosa. Per aquest motiu m’ha agradat la intervenció de l’autora, Anna Tortajada, posant-nos un mirall a la cara i dient-nos que el dolor i la mort existeixen.
Aquest, pareixia tindre una història que m’intrigaria i per aquesta raó hem despertava el tindre ganes de posar-me a llegir-lo, d’aquesta manera només comprar el llibre hem vaig disposar a començar la lectura.
El tema principal del llibre: la mort irreversible que trastoca una família. Podem dir que la temàtica és prou dura i a més contemporània, ja que molta gent, en l’actualitat, es pot sentir identificada amb la pèrdua d’un familiar, d’una parella, d’amics...
Tot comença quan l’Amàlia perd de manera sobtada a la seua filla Laura, de set anys, és en aquest moment quan la seua vida es desmunta. Encara que des de primer moment voldrà morir, ja que està prou desesperada, tant els familiars propers com la seua força, l’ajudaran a eixir del clot, l’ajudaran a reciclar-se.
Amb tot açò ocorregut, l’Amàlia s’aïlla dels familiars més volguts, creant d’aquesta manera un clima claustrofòbic. No vol que ningú li tinga llàstima, ni tampoc que li diguen el que té que fer per poder allunyar-se del que li està passant.
El marit li regala una llibreta i li recomana que escriga tot el que li passa. Perquè les paraules compten i els terrors perden força quan els sabem explicar amb paraules.
Amb aquesta llibreta, on Amàlia ens conta els seus sentiments, la converteixen a aquesta en la narradora femenina del llibre, utilitzant així la tècnica de monòleg interior. Cosa que li ajuda a “buidar el pap”, a expressar-se, davant el seu psicòleg, que som nosaltres els lectors. Ací també entra en joc la dida, que és la persona que ha estat amb ella des de ben menuda. Ella també ha segut oient i còmplice del que li ha passat a l’Amàlia, i hi ha participat en la reeducació per a que creguera en la possibilitat de regeneració, de seguir vivint i seguir endavant.
El trauma viscut per la protagonista també la du a revisar el seu passat i s’hi troba amb alguns problemes, rancors i mal estar. Arribà a pensar que son pare era l’únic que la volia i que la consentia, ja que la seua mare no deixava que aquest ho fera. Deia que sa mare no la volia perquè sempre li havia imposat unes regles a seguir, les quals ella tenia que complir sinó, no era ben vista per aquesta. Per tot allò, ella sempre havia viscut amb por i no tenia el suficient valor per poder enfrontar-se amb sa mare.
Una de les coses a les que no s’enfronta a sa mare, és a la música com a carrera per a un futur, ja que ho tenen que fer per ella. És sa mare la que fa que Amàlia des de ben xicoteta done classes de música amb la dida, i aprenga a tocar el violoncel. Els estudis continuen fins que Amàlia decideix que vol fer la carrera de música per ser intèrpret del seu instrument. Sa mare no vol que fasa això i menysprea la música dient que no té futur assegurat comparant-la amb altra carrera universitària. Amàlia no volia fer-li la contra a sa mare i la dida com veia que tenia moltes aptituds, va fer un pacte amb la mare d’aquesta. Li va dir que al primer curs trauria en totes les assignatures nous i deus, ja que sabia que açò la convenceria. D’aquesta manera, com es sentiria orgullosa de la seua filla, perquè havia segut la seua creació, estava d’acord.
L’Amàlia narra i explica tres somnis que té quan aconsegueix dormir. Aquests ens ajuden a entendre els seu estat anímic i la seua evolució, pel que fa al dol, ja que els somnis ens ajuden a descobrir les possibilitats que tenim i no sabem. Somnia cases en diversos estats de deteriorament.
Tornant al títol dir que té sentit simbòlic, ja que es tracta d’anomenar com es queda l’habitació després del tràngol, de la mort de Laura, tancada, per sempre. Amàlia pretén deixar-la com un temple per a fer-li homenatge a la seua filla, inclús arriba a dir el següent: “Passo de puntetes davant la porta de l’habitació de la Laura. Només voldria fer-la tapiar”, però a la fi quan troba l’estat de serenor s’enfronta a l’habitació, entra i guarda tot allò de la Laura en caixes, guardant els records més significatius que li la fan recordar.
Per finalitzar, dir que amb aquesta dura, dolorosa i difícil temàtica l’autora ens ha fet reflexionar. Moltes vegades pensem que la vida és de “color de rosa”, pensem que tot és fàcil, que tot és còmode i moltes vegades neguem allò que no ens agrada com el dolor, la tristesa, la mort... La vida és una altra cosa. Per aquest motiu m’ha agradat la intervenció de l’autora, Anna Tortajada, posant-nos un mirall a la cara i dient-nos que el dolor i la mort existeixen.
1 comentario:
En tinc moltes ganes de llegir aquest llibre, curiosament al mateix temps que va eixir publicat vaig acabar una obra de teatre amb el mateix nom però que no té res a veure.
Publicar un comentario